Quinze del quinze

El fantàstic blog amic Tot és una mentida ha fet una crida als seus lectors perquè li diguem quin és el llibre que més recomanaríem de tots els que haguem llegit 2015 (independentment de quan s’hagués publicat) per fer una llista col·lectiva que publicarà el 27 de gener. Tot i que jo ho he descobert ara, ja fa un parell d’anys que ho fa (aquí la de 2013 i aquí la de 2014) i el resultat és d’allò més interessant.

Així que m’hi vaig posar em vaig adonar que no em seria fàcil triar un llibre per davant de tots els altres, i és que enguany he estat de sort i el percentatge d’encerts ha estat molt alt (i el de decepcions estranyament baixíssim), així que, si bé al final li vaig donar un sol títol (dura lex, sed lex), em vaig acabar trobant amb la meva pròpia llista entre les mans.

Primer la volia deixar en deu títols, per allò del top ten, però tampoc no m’era prou, així, que, per tancar-ho d’una vegada, me’n van sortir quinze del quinze, i ja que estava feta, com que això va de compartir bones lectures, aquí us la deixo (atenció que no està ordenada jeràrquicament, els números són per… bé, ja ho veureu més avall…).

Els oblidats de la terra

Si hi ha cap llibre que no es pot explicar, sens dubte es Djan. Res no en pot substituir la lectura, ni tan sols aquests fragments, que —tot i ser-ne el segon lliurament, cosa que diu molt, ja que el llibre no arriba a les dues-centes pàgines— són només una petitíssima mostra de tot el que ens reserva.

«–Djan. Vol dir ànima o vida estimada. Aquest poble no tenia res, a banda d’una ànima i de la vida estimada que li havien donat les mares, perquè l’havien parit elles. (…)
–¿La teva mare et va dir qui eren aquests djans?
– Sí. Fugitius i orfes de tot arreu i esclaus extenuats i vells, foragitats. També dones que havien enganyat el marit i que havien anat a parar allà per por; noies que arribaven per quedar-se i que no volien cap altre marit després d’haver estimat homes que s’havien mort de sobte. I encara gent que no coneixia Déu, gent que es burlava del món, criminals… (…)
–Ara ves cap allà. Troba aquest poble perdut: la depressió del Sariqamish és buida.
–Hi aniré —va acceptar en Txagatàiev—. ¿Què hi he de fer? ¿El socialisme?
–Què vols fer-hi, sinó!»

Korsakovka a l’hivern, Kazakhstan (foto @ Pinsk under soviet occupation http://www.rymaszewski.iinet.net.au/5soviets.html)

«El poder soviètic sempre recull els qui no vol ningú i els oblidats, com una vídua amb moltes criatures, a qui no fa nosa una boca més.»     

El dolor de les sargantanes i les tortugues

«(…) No es pot turmentar l’home gaire temps (…). Si se’l turmenta molt temps, es mor. Se l’ha de turmentar una miqueta i deixar-lo jugar, i després tornar-lo a turmentar…»

El gos observava la gent amb avidesa i tristor. (Fotografia del Mongolian Bankhar Dog Project, http://bankhar.org/)

Si amb la novel·la russa del XIX entreveiem —nosaltres, occidentals mediterranis— el que en diríem l’ànima eslava, amb Platónov ens aboquem a mirar el què volia ser, el que es volia creure que volia ser, l’ànima soviètica, el nou home rus, la nova humanitat sorgida després de la Revolució.

Veiem la fe enmig de la misèria física i moral més absolutes, veiem l’esperança quan no hi ha res per esperar, veiem, intuïm, el despotisme i el menyspreu per la vida i l’individu que havien de venir.

Com un fil invisible

El Crist de nou crucificat. N. Kazantzaki. Capítol 11

Amb molt d’encert i valentia, i amb una bona dosi de provocació,  algú va dir no fa gaire que «la coherència és el paradís dels esperits obtusos».

No hi puc estar més d’acord —tant, que més tard o més d’hora, aquesta frase tornarà a sortir en aquest blog i la tractarem com es mereix. Sempre he pensat, a més a més, que la coherència entra en flagrant contradicció amb la naturalesa humana, car som éssers volubles, presoners de les passions, irracionals, sovint incomprensibles… i per tant, del tot incoherents —cosa que ens fa meravellosament atractius i interessants als ulls de qualsevol observador.

Com sota el vel de la nit

«(…) i va entendre clarament que enlloc del món no hi havia cap persona més propera, més estimada i més important per a ell; ella, perduda enmig de la multitud provinciana, aquella dona petita que no tenia res d’especial, amb uns binocles vulgars a la mà, omplia tota la seva vida, era el seu dolor, la seva alegria, la seva felicitat, l’única felicitat que desitjava, i amb el fons d’una orquestra dolenta, d’uns violins mediocres, pensava en com n’era de bella. Pensava i somniava.»

St. Petersburg, 2013. Noia i gosset. (photo by @OriolMD)

La dama del gosset és la història d’un adulteri, sí, i de com ens pot canviar la vida sense que ens n’adonem i de cop ens trobem dividint el món en dos: ella (ell) i tota la resta. Però és també la història de tot allò que ens passa mentre no ens passa res.

Avui que fem mig any

En aquests quaderns manuscrits hi ha algunes de les primeres entrades -i d’altres que encara han de venir. (Sisplau, grafòlegs i cal·lígrafs, absteniu-vos de dir res).

Avui aquest blog fa mig any, i el que va començar com una manera de compartir algunes lectures, sense altre ordre ni cap més criteri que el gust personal i les ganes, ha anat guanyat lectors i densitat —i jo he guanyat algunes canes.

S’han superat les 3.500 visites, cosa que vol dir gairebé 600 per mes, i havent-hi hagut l’agost pel mig —que no sé si a vosaltres també us passa, però és quan més temps tinc i menys llegeixo—, em sembla una xifra que no m’hauria imaginat mai —i és que sóc un home amb pocs amics, jo (però boníssims, tot s’ha de dir).

He creat una pàgina de Facebook, que permet compartir moltes més coses més enllà de les novetats del blog, com les fotos que s’han descartat, informacions d’aquest món nostre que són els llibres, o fragments massa curts, massa aïllats o que no podia esperar a acabar el llibre per compartir-los. I, el que és més important s’ha anat creant una petita comunitat al voltant de les paraules.

Sis mesos, i més de vint entrades, alguna de les quals, amb un èxit que m’ha sorprès molt gratament, i alguna altra, admetem-ho, completament fallida.

I si bé no he mantingut la regularitat que recomanen els que en saben, arribo aquí  amb més ganes que el dia que ho vaig començar, —i amb algunes idees per millorar El subratllat i enriquir-lo una mica més: algun dia caldrà començar a parlar de la feina de les (bones) editorials i les (bones) llibreries, no?

De moment, us deixo amb una tria personal de cinc dels posts que més m’agraden:

1. De tan senzill, no vam saber-ne. Perquè a vegades parlar és de les coses més difícils.
2. El gran destructor. O de com un títol mal triat pot fer malbé una de les millors entrades.
3. Entre el somriure i la rialla. D’acord, aquest títol tampoc no té el que se’n diu punch, ho sé, però de veritat, Jerome K. Jerome té fragments que et fan petar de riure! No us el perdeu!!
4. La creació del món. Perquè ningú no hauria d’escriure sense haver llegit Faulkner.
5. Els altres. Perquè, al cap i a la fi, amb la literatura vivim la vida dels altres.

Com a elements clarament a millorar o, en tot cas, qüestionables, potser un excés de novel·la i narrativa en general i, indubtablement, poca diversitat en les llengües d’origen. A banda, esclar, que el que havia de ser només un recull de fragments, massa vegades ha acabat convertint-se en una manera barata d’exhibir algunes fílies i fòbies, i d’exorcitzar alguns dimonis familiars. Ep! Oli en un llum! Us ho recomano!!

Cops de cap un cop i un altre

«Això de les idees heretades és molt curiós, i val la pena observar-ho i analitzar-ho. Jo tenia les meves, i el rei i el seu poble tenien les seves. Tant les unes com les altres fluïen per uns solcs gastats pel temps i pel costum, i qualsevol que hagués volgut desviar-les amb arguments racionals ho hauria tingut negre. »

Un ianqui a la cort del rei Artús. Mark Twain. Quaderns Crema, Barcelona, 1999. Traducció de Joan Sellent  

Metro de Nova York, agost 2009

A vegades veiem la paret: la veiem alçar-se imponent davant nostre, implacable, ciclòpia. La veiem clarament i nítida, al nostre davant, sense cap mena de senyal que ens faci pensar que té la intenció d’apartar-se. La veiem tan clara que gairebé en podem sentir el dolor abans d’impactar-hi. I respirem profundament instants abans. I tanquem els ulls. I ens passem la mà pel front i per la cara, com netejant-nos abans d’hora la ferida que sabem inevitable. I llavors, com aquell que es mossega les ungles resignadament mentre es diu a si mateix però si t’havies promès que no hi tornaries,  pam! ens hi encastem per tretzena vegada (com odio la paraula enèsima!). I prenem mal, esclar. Adés, molt; adés només una mica. Però ningú no ens estalvia la patacada. I generalment no hi ha sorpreses i un cop s’ha esvaït la pols, el mur segueix alçant-se majestuós, indiferent, immutable davant nostre.

El que en resta

«Perquè així com l’èxit va precedit de la suor, els déus han posat el sofriment davant de l’experiència (…).»

Després de la fugida ve el record, i amb el record ve la saviesa. I el que fa immortal un escriptor és que nosaltres podem abeurar-nos en la seva saviesa només amb l’esforç de la mirada, i fer-la nostra.

---

«La temptativa de viure fora de la llei és tan instructiva com la primera intriga amorosa o el primer combat; la cosa comuna d’aquests primers contactes està en la derrota, que desvetlla noves forces més vigoroses. Naixem una mica massa feréstecs, i curem la nostra febre efervescent a glops de beuratges amargants.»

La Legió Estrangera (photo by By Lars (Lon) Olsson (Own work)
[CC BY-SA 3.0 (http://creativecommons.org/licenses/by-sa/3.0)],  via Wikimedia Commons)

Fugir als setze anys

«La paraula selva em suggeria una mena de vida a la qual als setze anys és impossible de resistir-se —una vida consagrada a la cacera, al pillatge i a descobriments inaudits.»

 

Fernando de Noronha, Brasil, estiu de 2015 (Foto d’@OriolMD)

 

Fugir. Una altra vida. Qui pot negar que mai no hagi sentit la imperiosa necessitat de marxar, d’evadir-se, de començar de nou, d’esdevenir de nou, sense els lligams ni les seguretats que li proporcionen la seva identitat ben establerta.

De tan senzill, no vam saber-ne

«¿Com podia no estimar una persona tan excepcionalment i entranyablement singular, una persona tan dolorosament honesta i conscient de si mateixa, els pensaments i les emocions de la qual apareixien amb tota nitidesa davant de tothom, circulant com partícules carregades a través de les seves expressions i els seus gestos canviants? Fins i tot sense la seva bellesa ossuda l’hauria hagut d’estimar.»

Cadires buides a París. (Photo by @OriolMD)

«La conversa que estaven a punt d’encetar, fos quina fos, l’horroritzava.»